A Peu de Carrer: Elogi de la política municipal

Intervenció en l'obertura de la jornada comarcal A Peu de Carrer d'aquest passat dissabte

Aquesta primera jornada "A Peu de Carrer" del Vallès Oriental se celebra quan ja s'ha complert la primera meitat de la legislatura municipal que va iniciar-se amb les eleccions de maig de 2007. Unes eleccions que van permetre a la coalició ICV-EUiA-EPM formar vint grups municipals i participar al govern de nou ajuntaments, mentre que en d'altres onze vam passar a l'oposició.

En qualsevol d'aquestes dues situacions, tan diferents entre sí, els companys i les companyes de la coalició han assumit el seu paper amb l'únic objectiu de treballar pel bé comú, pels interessos de la ciutadania; de la que els va votar i de la que no. Els qui estan al govern, gestionant una situació difícil causada per la crisi econòmica que, a la vegada que engrandeix el volum de la població que s'ho passa malament i que necessita ajuda de les xarxes socials i de l'administració local, la més pròxima als problemes, fa minvar els ja de per sí minsos recursos de què disposen els ajuntaments per oferir serveis a la ciutadania. I els que estan a l'oposició, amb les dificultats intrínseques que això comporta però exercint-la amb responsabilitat, rigor, coherència i esperit constructiu i fent propostes per contribuir a millorar l'acció de govern i la repercussió d'aquesta sobre el conjunt de la població.

Avui coneixerem experiències provinents dels dos espais: del govern i de l'oposició. Seran aportacions ben diverses, però que tindran un fil conductor, un fil que podrien haver seguit qualssevol altres dels regidors i de les regidores de la coalició: neixen del compromís amb els seus pobles i ciutats i de l'esforç per millorar la qualitat de vida dels seus veïns i de les seves veïnes.

Vull que la meva intervenció en l'obertura del nostre primer "A Peu de Carrer" serveixi per reconèixer aquesta tasca dels companys i de les companyes que treballen cada dia als ajuntaments de la comarca. En un moment on creix la desafecció de la societat vers això que alguns anomenen "classe política" i on rar és el dia en què no ens assabentem pels mitjans d'un nou cas de corrupció, es fa més necessari que mai reafirmar el compromís dels i de les electes (d'ahir, d'avui i de demà) d'ICV, d'EUiA i de l'EPM amb el bon govern i amb la gestió transparent dels recursos públics. Es fa necessari, en definitiva, un elogi de la política en general i de la política municipal en particular.


Les ponències que ompliran aquest matí seran exemples d'això. Escoltarem regidors i regidores de la coalició compartir projectes que són part no només de la seva activitat política, sinó part de la seva vida. Projectes on han abocat hores de treball i tones d'il·lusió i que tard o d'hora tindran la seva recompensa. Perquè la política municipal, tot i la duresa que comporta haver d'estar cada dia a peu del canó, sovint sense els recursos òptims per desenvolupar la tasca compromesa, té un gran avantatge: el de poder comprovar com cada petita actuació dóna els seus fruits i com aquests fruits reverteixen en el benefici de la gent que ens envolta.

D'aquí a poc més d'un any tornarem a estar en portes d'unes eleccions municipals. Serà el moment de fer balanç i de renovar el compromís de la coalició amb els nostres pobles i ciutats. I no tinc cap dubte que amb el bagatge acumulat durant aquests quatre anys ho farem amb il·lusions renovades, amb la consciència molt tranquil·la i en les millors condicions possibles per fer avançar un projecte, el de l'esquerra nacional roja i verda, que pren el seu màxim significat en l'àmbit del municipalisme: a peu de carrer i en contacte directe amb la ciutadania.

Salut i bona feina!

Granollers, la Universitat i els complexos

Aquesta setmana he dedicat força temps a llegir i rellegir el darrer document de treball del Segon Pla Estratègic de Granollers. Dilluns vinent farem públiques les aportacions d'ICV a aquest document, però no em resisteixo a avançar una reflexió sobre el paper que hi té l'educació (convé recordar que "ciutat educadora" és un dels eslògans que han fet fortuna darrerament per promocionar Granollers).

En una ciutat que té importants dèficits pel que fa a l'oferta de formació secundària i que aquest any ha tornat a expulsar del sistema públic local centenars de joves que volien cursar el batxillerat artístic o diferents cicles formatius, no deixa de sorprendre'm que el Pla Estratègic identifiqui com a prioritat fonamental que Granollers esdevingui seu d'estudis universitaris.

No puc entendre aquesta aposta si no és des d'una percepció que fa anys que tinc: en aquest àmbit, Granollers té un incomprensible complex d'inferioritat respecte d'altres ciutats de la Segona Corona Metropolitana que sí acullen escoles vinculades a la UPC, la UAB o la URL. Al voltant d'aquest fet em vénen al cap tres idees:

* Crec sincerament que estem sobredimensionant el paper que aquests centres juguen en la realitat sòcio-econòmica de les ciutats que les acullen.

* Tenim experiències de com han fracassat intents de crear artificialment escoles universitàries simplement per satisfer egos de ciutat (Mollet, sense anar més lluny) en un mapa universitari que ja dóna símptomes de saturació.

* Aquesta visió de ciutat universitària com aquella que té la seu física d'una escola o facultat és antiga. Granollers disposa d'un equipament com l'Hospital General on fan pràctiques estudiants - com a mínim i que jo sàpiga - de la UVic. I això apunta una línia de treball interessant: vincular el teixit social i empresarial de la ciutat a centres potents i propers a la ciutat com les universitats Autònoma i de Vic.


Davant d'aquesta situació, entenc que Granollers hauria de fer una aposta clara i decidida per la formació professional i ocupacional. En primer lloc, perquè la nostra ciutat té aquesta tradició incorporada al seu ADN a través de l'Escola del Treball. Després, perquè el nostre entorn laboral està demandant ara mateix - i en un futur sembla que serà cada vegada més així - professionals formats en oficis que no pas llicenciats (nota al marge: es pot permetre aquest país tenir politòlegs fent de caixers del BBVA?). I, per últim, perquè l'accés universal a uns estudis que insereixin el jovent en el mercat laboral és la millor manera de lluitar contra l'exclusió social.

ICV i la planificació territorial al Vallès

Article publicat a Revista del Vallès divendres 16 d'octubre

Va fer falta que CiU perdés les eleccions perquè des del Govern de la Generalitat s'abordés de manera decidida la necessitat de planificar el territori metropolità. Convé recordar que la Llei de la qual deriva el Pla Territorial de la Regió Metropolitana de Barcelona (PTRMB), actualment en tràmit, data del 1983. Tot i aquest mandat legislatiu, la dreta va seguir sempre amb la seva màxima: la millor planificació és aquella que no es fa o, en qualsevol cas, la que es fa seguint els interessos del mercat i no els del conjunt de la ciutadania.

Així les coses, va ser el Govern d'esquerres qui va afrontar el repte - no pas senzill - d'establir un marc regulador de com volem que es desenvolupi el nostre territori i, amb ell, les activitats econòmiques que hi tenen lloc. I amb el Govern d'esquerres, ICV.

Sovint hi ha agents econòmics i mitjans de comunicació que acusen Iniciativa Verds de ser la força "radical" que pretén "aturar el país". Davant d'això, els fets. Iniciativa, com a copartícip i corresponsable de l'acció de Govern, ha introduït elements que han acabat essent de consens en el sí del legislatiu i que han esdevingut idees força d'un nou model territorial. Serveixin com a exemples l'aposta decidida que fan tant el PTRMB com el Pacte Nacional per a les Infraestructures pel transport públic en general i pel sistema tramviari en particular; o la reordenació de les trames urbanes degradades com a alternativa a l'ocupació de nou sòl per a habitatges.

Certament, hi ha hagut i hi ha punts de desacord en el sí del Govern d'Entesa. El més evident, la Ronda del Vallès, infraestructura en què el partit majoritari del Govern no comparteix les tesis d'ICV d'apostar per una ronda interurbana, integrada en el territori i en la trama urbana ja existent, i destinada no al trànsit de pas del corredor mediterrani sinó als desplaçaments quotidians de curta durada.

En aquest com en d'altres aspectes on no hi ha consens, Iniciativa ha fet un exercici de responsabilitat i de coherència: ha proposat alternatives creïbles i justificades i les ha explicat al conjunt de la societat civil, aconseguint en molts casos generar sinèrgies en l'horitzó d'una aposta per la mobilitat sostenible, la cohesió social i territorial i la preservació dels espais agroforestals de la plana del Vallès. I tot això, sense estirabots que poguessin desestabilitzar el primer Govern que, en aquest país, ha cregut de debò que cal canviar el model de desenvolupament perquè el conjunt de la ciutadania guanyi en qualitat de vida.

Granollers "passa" de la Setmana de la Mobilitat

Aquests dissabte i diumenge passats han concentrat, arreu de la Comarca i del País, la majoria d'actes de la Setmana Europea de la Mobilitat Sostenible i Segura (SMSS): bicicletades populars, curses de transports, tallers d'educació vial... A Granollers, no: per segon any consecutiu Granollers ha estat de les poques ciutats catalanes que no han programat ni una sola activitat en el marc de la Setmana de la Mobilitat.

Si voleu, la SMSS és un element simbòlic, com tots els "Dies de" i les "Setmanes de". En aquest cas, que l'ajuntament de Granollers ignori aquesta iniciativa és un símbol de la manca d'importància que l'equip de govern que presideix Josep Mayoral dóna a les polítiques de mobilitat. Com va ser un símbol en la mateixa direcció que, en assolir la majoria absoluta després de les eleccions municipals de 2007, Mayoral fes desaparèixer la regidoria de Mobilitat que durant quatre anys havia ocupat el company Jaume Vernet (ICV) per integrar-la en una regidoria de "Seguretat Ciutadana i Protecció Civil, Serveis Municipals i Mobilitat".

Aquest darrer fet té una segona lectura: les polítiques de mobilitat perden el seu caràcter intregral i, en un retorn al passat, es converteixen en polítiques de gestió del trànsit. Així, allò important deixa de ser el foment d'hàbits de mobilitat sostenibles, segurs i saludables, i torna a prioritzar-se que no hi hagi embussos i que es pugui aparcar; sense èxit, tot sigui dit.

ICV va deixar el 2007 un llegat del qual ja vaig escriure temps enrere en el meu antic bloc. Aquesta herència ha estat gestionada amb deixadesa: el carsharing s'està deixant morir d'inanició; el servei Ambicia't de lloguer públic de bicicletes s'ha posat en marxa amb retard i sense anar acompanyat de cap avenç en la xarxa local de carrils bici; experiències que es van iniciar en passades Setmanes de la Mobilitat, com el Bus a Peu, no han tingut continuïtat... Només ha quedat, perquè es va aprovar en la legislatura passada i perquè no tenia marxa enrere, la conversió del centre de la ciutat en zona de vianants. Això i la implantació d'unes zones 30 que ningú respecta perquè tampoc ningú controla. Massa poc per dos anys llargs de govern amb majoria absoluta...

Governança sense ciutadania?

Arribo a casa després d'assistir a la sala d'actes del Museu Municipal a la primera de les conferències que, sota el títol genèric de "Mirades sobre el futur de Granollers", s'han programat en el marc del 2n Pla Estratègic de la ciutat.

La xerrada d'avui versava sobre "La gestió del territori: la governança democràtica" i anava a càrrec de Josep Maria Pascual, coordinador d'una - fins avui per a mi desconeguda - Asociación América-Europa de Regiones y Ciudades. En mitja hora el ponent ha desgranat un cos teòric acadèmicament prou interessant sobre el concepte de governança a escala local: l'ajuntament relacional com a administració en xarxa amb la societat, superats els simples papers tradicionals de gestor de recursos i de subministrador de serveis. És en aquest marc conceptual on es pretén que se situï el 2n Pla Estratègic de Granollers.

I parlo d'un "cos teòric acadèmicament prou interessant" perquè, com gairebé sempre que sento parlar d'aquestes qüestions, hi trobo mancances en quant als mecanismes d'aplicació, aquells que han de permetre que l'administració - en aquest cas la local - estigui realment connectada amb el conjunt de la societat. És sobre aquest tema que m'he permès fer una intervenció en el - breu, molt breu - col·loqui que ha seguit la ponència. Us la intento resumir en poques línies:

Pot haver-hi governança sense ciutadania? És a dir: pot l'administració teixir una xarxa relacional amb els "governats" si aquests continuen actuant com a usuaris d'uns serveis i no exercint plenament la seva condició de ciutadans? Una enquesta de fa - parlo de memòria - quatre o cinc anys deia que més del 90% dels granollerins i les granollerines no estava associat; i més greu que això, la immensa majoria no ho estava per simple manca d'interès en els afers comunitaris. És possible, en aquestes condicions, parlar de "governança democràtica"? No estarem creant, com em deia dies enrere un company, un "despotisme il·lustrat del segle XXI", on unes elits - en aquest cas els cortesans del XVIII serien substituïts pels dirigents polítics, econòmics, intel·lectuals... - planifiquin unes estratègies i dissenyin uns processos i uns projectes que són aliens a la immensa majoria de la població?

Aquesta reflexió té una derivada important: qui té la responsabilitat que la població exerceixi plenament la seva ciutadania? La resposta que he rebut jo avui ha estat, si m'ho permeteu, "de manual": cal que la minoria que planifica i defineix estratègies l'encerti a diagnosticar les necessitats de la majoria i, a partir d'aquí, estableixi complicitats que comportin de manera natural un augment de la seva implicació i participació.


Jo no sóc - ni ho he estat mai - assembleari. De fet, el meu allunyament, ja fa anys, de l'Associació d'Estudiants Progressistes, va venir quan l'AEP va apostar per l'opció assembleària i va deixar de banda la democràcia representativa. No obstant això, crec urgent trobar - no cercar, això fa anys que se suposa que ho fem - mecanismes que escurcin la distància entre "governants" i "governats"; no fos cas que la desafecció cap a la classe política s'acabés convertint en una desafecció més genèrica vers la "classe dirigent", entesa en el seu sentit més ampli, immersa en unes lògiques incomprensibles per a molts.

Arenys i la desafecció

Ho admeto: la consulta popular sobre la independència celebrada el passat diumenge a Arenys de Munt no em fa ni fred ni calor. Ni em provoca el mal d'estómac que els causa als nacionalistes espanyols ni em sembla cap fita històrica com opinen des dels sectors sobiranistes.

Vist des de fora, tot plegat em va semblar una mena de representació teatral. Una auca on cadascú jugava el seu paper portat a l'extrem - esperpèntic en alguns casos - partint de la base que l'endemà les implicacions pràctiques de tot plegat serien iguals a zero. Perquè aquesta és la trampa de qualsevol valoració sobre els resultats de la consulta: qui anava a votar ho feia sabent que emetia un sufragi simbòlic - per tant no necessàriament meditat i qui sap si ponderades les seves conseqüències - i qui s'abstenia d'anar-hi era conscient que el resultat del partit estava decidit però que no hi havia punts en joc.

De tota manera no es pot obviar que, darrere d'esdeveniments més o menys folclòrics com el de diumenge, hi ha un soroll de fons. Aquesta remor alguns l'anomenen simplement desafecció i el consideren conjuntural; d'altres l'interpreten com un avenç decidit i definitiu de les postures sobiranistes. Sigui el que sigui, existeix.

Em permeto, arribat aquest punt, exposar la meva pròpia experiència; perquè, al cap i a la fi, aquestes qüestions identitàries no són ni més ni menys que la suma de milers d'experiències i de sensacions personals.

Jo no m'he considerat mai nacionalista, ni molt menys independentista. Vinc de família catalana i castellana a parts iguals, com tantes n'hi ha al nostre país. Era - potser encara sóc - dels que em trobava còmode en una Espanya oberta i tolerant que entenia - si més no ho intentava - que bona part de la seva riquesa provenia de la seva diversitat. Fa uns anys aquesta visió era, si no majoritària, sí àmpliament admesa i respectada, fins i tot com un símptoma de "modernitat" i com a contraposició als anys de la dictadura i de la "Una, Grande y Libre". Però han passat trenta anys, han governat els uns i els altres, aquí i allà... i sembla que hem fet si més no una part del camí cap enrere. Així les coses, alguns ens comencem a trobar en una disjuntiva on pensàvem que no arribaríem mai perquè enteníem que era contrària a la natural evolució de la societat espanyola. I aquesta disjuntiva és ben senzilla: O admetem tots plegats (els uns i els altres) que podem conviure amb els nostres trets distintius, sentint-nos cadascú allò que lliurement ens vulguem sentir sense que això ens criminalitzi, o millor ho deixem estar. Els divorcis comencen amb un distanciament que alguns anomenen desafecció...

Les vergonyes del "cas Valentine"

Aquesta tarda he estat recolzant els companys i les companyes d'ICV-EUiA de La Llagosta en la roda de premsa on han exposat el posicionament de la Coalició sobre el que ja es pot anomenar "cas Valentine". Un resum en tres actes per als no iniciats:

1. Fa uns cinc anys l'ajuntament de Montcada i Reixac aprova la requalificació, en el marc del Pla General Metropolità, de la zona verda coneguda com a Can Milans, al límit del terme de La Llagosta, per tal que s'hi traslladi la fàbrica de pintures i vernissos Valentine i així surti del nucli urbà. Aquest fet va provocar el rebuig general de la ciutadania de La Llagosta i la creació d'una plataforma veïnal d'oposició.

2. Vist que el moviment ciutadà contra el trasllat de Valentine a Can Milans adquireix proporcions considerables, el PSC s'afegeix a la plataforma i trasllada el tema al camp de l'acció de govern. Així, l'ajuntament de La Llagosta presenta un contenciós administratiu davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra la reforma urbanística aprovada pel consistori de Montcada. Mentrestant, es fa efectiu el trasllat de l'empresa a la seva nova ubicació.

3. El mes de maig d'enguany, el TSJC falla a favor de l'ajuntament de La Llagosta en entendre "injustificat" el procés de requalificació dels terrenys de Can Milans, i informa les parts - entre elles l'ajuntament llagostenc - de la sentència.

Arribat aquest punt, hom pot esperar que l'equip de govern que encapçala l'alcalde Antonio Rísquez convoqui la resta de grups municipals i els membres de la plataforma per informar-los de la notícia i que, tot seguit, insti al compliment del dictamen judicial. Doncs no. La sentència del TSJC es guarda en un calaix i no en surt fins que, ja al mes d'agost, algú informa els membres del Grup Municipal d'ICV-EUiA de la situació. Dit d'una altra manera: s'oculta la informació a la ciutadania i als seus representants a l'ajuntament i no s'emprenen els mecanismes perquè es compleixi una decisió dels tribunals que beneficia el conjunt de la població.

Un cop el tema s'ha fet públic cal exigir una explicació al voltant dels motius que han portat Rísquez i els seus a obrar com ho han fet. I, més enllà d'això, cal que es donin a conèixer els contactes que hi pugui haver hagut entre els ajuntaments de La Llagosta i Montcada i Reixac i el Departament de Política Territorial i Obres Públiques per tal de "gestionar" l'execució del dictamen judicial. Per què si - com hom sospita - això ha estat així, la cosa és molt greu: ja no només tindríem un problema de transparència informativa; estaríem parlant d'un equip de govern municipal que actua segons els interessos del PSC i no dels seus veïns.

En qualsevol cas, el que és indubtable és que l'alcalde Rísquez i el seu equip de govern han convertit una excel·lent notícia per a la ciutadania llagostenca en un element de crispació i de polèmica. És d'esperar que, almenys aquest cop, els socialistes de La Llagosta no vulguin girar la truita - com van fer quan van trencar unilateralment el pacte de govern amb ICV-EUiA - per acabar atribuint a l'oposició la seva pròpia deslleialtat.

Granollers, ciutat educadora... també en emergències mèdiques!

Article publicat al 9 Nou d'avui divendres conjuntament amb l'Enric Vela, president del Comitè d'Empresa de VL Transport Sanitari

El passat 23 de març, representants de Comissions Obreres i d’Iniciativa per Catalunya Verds vam estar reunits amb la regidora d’Educació de l’ajuntament de Granollers, la senyora Pietat Sanjuán, per traslladar-li el nostre interès que la ciutat fos una de les que acollís a partir del curs 2009-2010 el nou cicle formatiu de Tècnic en Emergències Mèdiques. Ho vam fer perquè enteníem que, en el marc de l’oferta formativa que ofereixen els centres públics de Granollers, es tractava d’una opció desitjable a causa de la gran demanda que tindrà aquesta nova titulació i per l’arrelament del sector sòcio-sanitari a la nostra ciutat.

D’aquella reunió en vam sortir, d’una banda, havent constatat la coincidència entre totes les parts sobre la importància de la branca sanitària en el projecte educatiu granollerí; i, per altre costat, amb la garantia per part de la regidora que el tema s’estava treballant amb la Generalitat en l’horitzó 2010-2011 ja que enguany només Barcelona capital seria la seu d’un curs pilot de TEM. Lamentablement, només han passat tres mesos i ja sabem que, a més de Barcelona, Sabadell i Lleida oferiran a partir de setembre el nou ensenyament. Granollers, doncs, ha perdut el primer tren, i seran molts els estudiants de la Comarca que a partir del setembre hauran de desplaçar-se per cursar uns estudis que s’haurien d’haver pogut oferir a la nostra ciutat.

Malgrat aquest contratemps, els signants d’aquest article continuem apostant perquè la nostra ciutat aglutini la màxima oferta en formació professional i ocupacional, en particular en la branca sòcio-sanitària. Per això instem l’equip de govern de l’ajuntament de Granollers a treballar – a poder ser amb més sort i encert que fins ara, però també amb més consideració vers la resta d’agents polítics i sindicals granollerins – perquè sigui el curs 2010-2011 quan el TEM es pugui cursar a la nostra ciutat. I ho fem amb el convenciment que una aposta ferma per la formació pública, de qualitat i en contacte amb el teixit econòmic i social és la millor garantia perquè Granollers segueixi sent la ciutat dinàmica i inclusiva que tots i totes desitgem. Amb la feina de tothom, mirem de no perdre més trens.