Un Hospital d'esquenes a la Ciutat

Aquest dilluns es va celebrar a l'ajuntament de Granollers el ple extraordinari sobre la situació del sistema sanitari a la nostra ciutat. Un debat sol·licitat pels 6 regidors del grup de CiU i per un dels tres regidors del PP (coses del PP a Granollers...).

La resta de grups (PSC, ERC i PP "sector oficial") havien argumentat prèviament - i van reiterar durant en la seva intervenció - que el Ple Municipal no era el lloc adient per debatre qüestions que, competencialment, atenyen al Departament de Salut de la Generalitat. Amb això no només obviaven que el Plenari és el lloc indicat, precisament, per fer el debat polític d'aquelles qüestions que afecten la ciutadania; també oblidaven que la principal institució sanitària de Granollers, la Fundació Hospital Asil, té com a president del seu Patronat el mateix Alcalde de la ciutat.

Malgrat aquesta manca d'interès per part de la majoria del Consistori, el debat en Ple es va produir. Però potser a causa d'aquesta mateixa manca d'interès, es va tractar d'un debat al voltant de grans llocs comuns on, tret d'honroses excepcions, no va haver-hi propostes concretes per millorar tant la qualitat de l'atenció sanitària com les condicions dels treballadors i les treballadores de la xarxa de salut pública granollerina en general i de l'Hospital en particular.

Que la situació de l'Hospital Asil de Granollers és francament millorable ho sap tothom a la ciutat. I això no es deu només - que també - a la pressió que sobre la institució exerceix una població creixent i amb una mitjana d'edat i d'esperança de vida a l'alça. Ni es deu només - que també - a una manca de finançament adequat durant els vint-i-tres anys de govern convergent a la Generalitat, que encara suposa una rèmora significativa. Cal atribuir una part important d'aquests problemes a la descoordinació entre serveis, a la manca d'un projecte clar i a la pèrdua de confiança entre equip directiu, càrrecs intermitjos i treballadors i treballadores; una manca de confiança i de condicions per treure el millor de cada professional que ha portat molts d'ells a buscar-se feina en d'altres centres, com bé va apuntar en Pius Canal (CiU) en un moment del debat.

En aquest marc, mentre l'alcalde Mayoral esdevenia advocat defensor més de la consellera Geli que dels propis interessos de la ciutat, es va passar el Ple sense acords sobre un tema que considero fonamental: la participació del teixit ciutadà en la planificació del sistema sanitari de proximitat. Sobre aquesta qüestió, dos apunts:

1. El Consell Municipal de Salut és un òrgan inoperant. Res de nou, és el que succeeix amb la majoria dels òrgans consultius del nostre ajuntament. Però hom podia pensar que, des de la comoditat que dóna la majoria absoluta, aquesta seria la legislatura d'avançar des de l'equip de govern cap a una participació real dels granollerins i de les granollerines en la governació de la ciutat. Res de res...

2. L'Hospital Asil està regit per un Patronat que respon més a un esquema del segle XIX que no pas del segle XXI, malgrat que els seus estatuts siguin de 1993. Hi estan representats els impulsors de la institució (la Parròquia, la Fundació Adolfo Montañá) a més de les administracions (Ajuntament i Consell Comarcal) però no s'ha obert, ni amb veu ni amb vot, al teixit econòmic i social de la Comarca: no hi són ni els partits polítics, ni els sindicats, ni els empresaris, ni les associacions d'usuaris, ni els col·lectius professionals, ni el sector docent, ni...

Així les coses, sembla difícil que la ciutat faci seu l'Hospital. I es fa comprensible que aquest sigui notícia més pels col·lapses a Urgències o per les llistes d'espera que no pas per projectes il·lusionants i amb uns objectius definits i compartits més enllà de l'equip directiu. D'aquesta manera, les ampliacions previstes seran pegats que solucionaran temporalment alguna de les mancances existents, però no representaran el salt de qualitat que un equipament de referència com l'Hospital de Granollers necessita.

10 preguntes sobre les eleccions europees

Passada una setmana llarga, quan la gent que en sap (i la que diu que en sap) ja ha fet les seves valoracions, jo em permeto apuntar algunes reflexions, en forma de preguntes, fetes amb la calma que donen els dies passats:

1. ¿Com pot ser que la ministra De la Vega qualifiqui de "digna" una participació del 46% i no li caigui la cara de vergonya? ¿Perquè respon a la lògica del PSOE que "aquestes eleccions molesten, que passin quan abans millor"?

2. ¿Han reflexionat els dos grans partits (PP i PSOE) sobre les seves "no campanyes"? I els grans mitjans de comunicació, ¿han pensat que dedicar hores i pàgines al "Bigotes", als vestits del Camps, a l'avió de ZP, a les collonades planetàries de la Pajín... potser no és la millor manera d'incentivar que la gent vagi a votar? Perquè aquests mitjans no estaven pas fent apologia de l'abstenció... ¿oi?

3. Magdalena Álvarez, Alejo Vidal Quadras, Maria Badia, Jaime Mayor Oreja... ¿Per què PP i PSOE entenen el Parlament Europeu com el seu particular cementiri d'elefants? ¿És aquesta la seva manera de prestigiar la política europea?

4. ¿Per què durant tota la campanya ningú del PSC va explicar què havien fet en 5 anys al Parlament Europeu? ¿Seria per la vergonya de justificar haver votat directives com la Bolkestein o la del Retorn? ¿Amb aquest bagatge es pot apel·lar a l'Europa social?

5. CiU interpreta els resultats en clau de victòria quan s'ha quedat a més de 13 punts del PSC. ¿Tan modestes són les espectatives dels qui fa només uns anys eren la força hegemònica del país?

6. Izquierda Unida només supera el 5% a Catalunya (sumant amb ICV), Andalusia i Aragó. ¿És suficient haver aturat la caiguda de les darreres cites electorals? ¿Es pot aspirar a articular un projecte alternatiu a l'esquerra del PSOE amb aquests resultats?

7. L'esquerra "anticapitalista" que sorprèn en d'altres llocs d'Europa a Espanya amb prou feines treu 25.000 vots, i a Catalunya es queda amb 5.000 raspadets. ¿La culpa és del sistema o d'una alternativa poc creïble al propi sistema?

8. Només a Catalunya, més de 70.000 persones van anar a votar nul o en blanc. Si sumem els més de 100.000 vots a candidatures sense possibilitats d'obtenir representació, tenim que els vots "de càstig" superen el 9% del total. ¿Ningú des de l'esquerra transformadora pensa fer una valoració seriosa d'aquest fet? ¿Quants d'aquest 9% no són votants desenganyats amb forces com ICV?

9. ICV-EUiA celebrem que en Raül Romeva torna a ser - merescudament - eurodiputat. ¿Amagarà aquesta alegria que només 2 de cada 100 ciutadans i ciutadanes amb dret a vot van dipositar la confiança en la nostra Coalició?

10. En plena campanya, ERC i el PSC es treuen la careta i ataquen Iniciativa mostrant la seva cara més dretana: subvencions als cotxes de 50.000€, reafirmació sobre la LEC... ¿On està el límit perquè ICV i EUiA amenacin si més no de replantejar-se el seu suport al Govern Montilla? ¿Té relació la resposta a aquesta pregunta amb les qüestions 8 i 9?

Via Vallès o la veu del territori

Ahir dimecres vaig assistir al Casino de Granollers a la presentació pública de Via Vallès. Es tracta d'una associació formada per professionals de diversos àmbits amb dos nexes d'unió: el seu sentiment de pertinença al Vallès i la seva aposta per una planificació territorial rigorosa i consensuada amb els agents econòmics, socials i polítics de la Comarca.

Hi ha alguns elements en Via Vallès que són novedosos i que voldria remarcar. El primer d'ells és que, potser per primer cop, es fa una reflexió sobre el futur del Vallès des del Vallès. No és qüestió - perquè seria absurd i contraproduent - d'ignorar la realitat d'una capital amb la força de Barcelona. Però em sembla interessant donar una visió alternativa a la centralista tradicional, una visió on la planificació de la Regió Metropolitana es faci en clau de "ciutat de ciutats" i no de "ciutat i perifèria". A més, aquesta lectura des del territori respon a un sentiment identitari, de pertinença, que com deia algú ahir "es palpa sobre el terreny però mai aflora de manera visible".

L'altre aspecte que fa de Via Vallès una iniciativa interessant i de la qual ens hem de felicitar és el fet que la societat civil s'organitzi, més enllà de les associacions sectorials (ecologistes, econòmiques...) per convertir-se en un interlocutor del territori en els debats polítics sobre el model de país. Aquesta societat civil és conscient que el Vallès es troba en un moment clau per al seu futur a mig termini, amb l'elaboració en tràmit del Pla Territorial Metropolità i dels diferents plans directors que se'n derivin, i vol adquirir protagonisme en el debat no des d'una perpectiva corporativista o de lobby, sinó amb una visió global i apostant per un model de país molt concret.


Aquesta aposta per un model basat en el transport públic i en la mobilitat sostenible; per unes infraestructures integrades al territori i dimensionades en funció de les seves necessitats; per un desenvolupament econòmic fonamentat en el coneixement, la innovació i les activitats d'alt valor afegit; per uns sistemes urbans cohesionats socialment i en equilibri amb la xarxa d'espais oberts... és una aposta amb la que molts ens sentim identificats i que dóna elements de futur per avançar cap a un Vallès econòmicament i socialment més just, sostenible i modern.

Sort doncs, que hi ha molta feina a fer!

Apaguem les nuclears!

Reprodueixo a continuació el manifest de la campanya Apaguem les nuclears! Per a més informació visiteu el web de la campanya.

MANIFEST:

L’energia nuclear té efectes molt nocius sobre la salut i el medi, sobretot si se’n considera tot el cicle, des de la mineria de l’urani fins als residus. Radiacions ionitzants que provoquen mutacions, malformacions, càncers i alteracions del sistema immunològic, descomunals moviments de materials, enormes emissions de CO2 en la mineria, el processament de l’urani (un recurs no renobable, escàs i cada vegada més car, insuficiente per abastir gaire temps més el nombre actual de reactors) i la construcció de les centrals, intractabilitat, avui per avui i en un futur molt llarg, dels residus… A més a més, el cicle civil de l’energia nuclear té nombrosos punts de contacte amb el cicle militar, com ho evidencia el conflicte amb l’Iran pel seu programa nuclear. I, per a acabar-ho d’adobar, si se’n contempla tot el cicle, és una ruina económica, solament amagada pel fet que les inversions les paguem entre tots i totes, via impostos i recàrrecs tarifaris, mentre els beneficis, lliures de costos, són per a uns pocs (se’ls enduen grans empreses).

I les alternatives estan ja disponibles: l’energia solar, la fotovoltaica, la geotérmica, la de la biomassa, sàviament i adequadament combinades segons les necessitats i les disponibilitats locals, l’aproximació dels centres productors d’electricitat i de les àrees de consum i, sobretot, una política d’estalvi energètic ben conduïda, essent molt més respectuoses amb la salut i el medi, substituiran amb avantatge la nuclear.

A l’Estat espanyol tenim vuit centrals nuclears en funcionament, una de tancada i Vandellòs I en procés de desmantellament, de les quals tres, Ascó I, Ascó II i Vandellòs II estan a les Terres de l’Ebre. Les tres que funcionen a casa nostra han tingut, en els darrers anys, amb el 40 per cent de la potència de totes les centrals nuclears de l’estat, més del 60 per cent dels incidents comunicables al CSN i el 75 per cent dels incidents greus (tres de quatre).

Amb aquest perill i aquesta hipoteca vivim a Catalunya, especialment a les Terres de l’Ebre. I ni tan sols aquestes Terres s’han vist compensades amb una major riquesa social i material. La Ribera d’Ebre, la primera comarca catalana en PIB, és de les darreres en renda familiar disponible i de les primeres en pobresa oficial. Ascó i Vandellòs no han fet sinó perdre població des que hi ha les nuclears.

El president Zapatero va anunciar en la seva primera investidura la presentació d’un calendari de tancament de les centrals nuclears en un termini raonable.

Les llicències d’activitat d’Ascó I i Vandellòs II espiren el 2010 i la d’Ascó II, el 2011. És un bon moment perquè el president Zapatero comenci a complir la seva promesa, sense necessitat de lleis ni decrets-llei de difícil i problemática tramitació. Simplement, pot no renovar, l’any que ve i el següent, les llicències d’Ascó I, Ascó II i Vandellòs II.

D’aquí que les entitats sotasignants unim els nostres esforços a la campanya APAGUEM LES NUCLEARS per la no renovació de les llicències d’Ascó I, Ascó II i Vandellòs II, campanya centrada en la recollida de desenes de milers de signatures de ciutadans i ciutadanes de Catalunya en suport a la presentació al Parlament d’una proposta de resolució exigint al govern central aquesta no renovació.

Perquè és posible viure sense nuclears:

APAGUEM LES NUCLEARS!

Jo també sóc antinuclear (i amb motius)

Aprofitant la crisi energètica que acompanya l'actual crisi econòmica s'ha reobert el debat - paralitzat durant dues dècades arran de la catàstrofe de Txernòbil - sobre l'energia nuclear. Per als col·lectius pronuclears hi ha dos motius fonamentals per tornar a la via atòmica: D'una banda, el petroli és un producte sotmès a forts altibaixos en el seu preu a causa de la seva utilització com a arma geopolítica i de l'escassedat de reserves. De l'altra, les centrals nuclears no emeten CO2 i, per tant, serien una bona eina en la lluita contra el canvi climàtic.

Des d'una perspectiva ecologista aquests dos arguments són fàcilment desmuntables. L'urani amb què funcionen les actuals centrals nuclears és, igual que el petroli, un recurs no renovable i, per tant, la seva disponibilitat té data de caducitat. La seva substitució pel tori en les centrals de quarta generació és encara una hipòtesi de treball en la qual caldria invertir ingents quantitats de diners en investigació i desenvolupament i que no resoldria en cap cas el problema dels residus radioactius.

Aquest altre element, el dels residus, és el segon punt negre que des del vessant ecologista s'ha posat tradicionalment a les nuclears. L'isòtop majoritari del Th, el 232, té un període de semidesintegració de més de 14.000 anys, de manera que usar aquest combustible hipoteca el futur del planeta i de la humanitat de la mateixa manera que l'ús de l'urani.

Des de l'esquerra verda, no obstant, cal que anem més enllà en la crítica a l'energia nuclear. I aquest anar més enllà significa explicar que la nuclear no pot ser en cap cas solució a la crisi energètica en un món globalitzat per les seves implicacions econòmiques i per les seves repercusions geopolítiques.

Deixant de banda - que no és poc deixar de banda - que la nuclear és l'energia que menys llocs de treball genera, hi ha una dada prou clarificadora: El cost global (generació, distribució i manteniment de la infraestructura) d'un kWh d'energia atòmica és entre un 90 i un 150% superior al del mateix kWh produït amb energies eòlica o solar. Això sense internalitzar els costos ambientals i socials. Aquests números no només signifiquen que per a qualsevol estat invertir en energia nuclear és un mal negoci; signifiquen, i això sovint s'obvia, que l'elecció de la nuclear com a resposta a escala global a una crisi energètica que tothom sap que, efectivament, és global augmentaria de manera abismal les distàncies entre els països desenvolupats i els països en vies de desenvolupament.

Altra qüestió és el control de la seguretat de les centrals nuclears. Hem vist com en un estat suposadament modern i amb uns mecanismes de control (suposadament també) democràtics i transparents com és Espanya poden donar-se fets com els de Vandellòs el 1989 sense que, vint anys després, el Consejo de Seguredad Nuclear hagi millorat el seu funcionament. Aleshores, ¿es pot esperar que l'energia atòmica, estesa globalment com a resposta a la crisi del petroli, es gestioni amb transparència i seguretat? I encara més: ¿és creïble que aquest control de l'ús de l'energia nuclear el pugui dur a terme un organisme mundial de manera efectiva i independent vers els poders econòmics i polítics dels grans estats i dels grans grups de pressió? Si posem com a antecedents el paper de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica a l'Iraq, o l'actual conflicte amb l'Iran pel seu projecte nuclear la resposta sembla tan clara com negativa.

Per tot plegat hi ha motius no només ambientals, sinó socials, econòmics i polítics per mantenir-se ferms: Nuclears? No, gràcies!

No tenen vergonya!

Amb aquestes dades, com poden els Aznar, Ordóñez, Taguas i companyia continuar demanant retallades socials sense que els caigui la cara de vergonya?

Que gran és el Fer!

Vinyeta apareguda al Contrapunt d'avui divendres

No és només que sigui una persona compromesa amb la seva ciutat i amb el progrés. És que com a dibuixant és boníssim!

Contra CiU vivíem millor

El passat diumenge algunes entitats ecologistes (no pas totes com s'ha dit: no hi eren ni Depana, ni Greenpeace, ni Ecologistes en Acció, entre d'altres) van convocar una manifestació contra la política mediambiental del Govern d'Entesa i per demanar la dimissió dels consellers Baltasar, Llena i Nadal. L'argument central era que la gestió del tripartit és "continuista amb la de governs anteriors", en al·lusió als de CiU.

Em fa certa mandra rebatre la major: Si els qui van anar a la mani creuen que CiU hagués aprovat l'actual xarxa Natura 2000; que hagués aturat el transvasament del Roine i hagués fet la dessaladora del Prat; que hagués convertit Collserola en parc natural; que hagués implementat l'actual normativa sobre avaluacions ambientals... hi estan en el seu dret. L'únic fet objectiu és que van tenir 23 anys i que no s'ho van ni plantejar.

Dit això, el que més greu em sap de la concentració de diumenge passat és la presència de l'Adenc, entitat de la qual sóc soci des de 1998. I me'n vaig fer soci per tres motius: En primer lloc, pel seu caràcter vallesà, encara que de vegades els costi creuar a l'est de la riera de Caldes. En segon, perquè sempre s'ha distingit per fugir dels fenòmens tipus nimby i oferir alternatives argumentades i raonables. I per últim, per la seva actitud de cercar sinèrgies més enllà dels ambients estrictament ecologistes, en el teixit associatiu i en les forces polítiques i sindicals. Com a mostra d'aquest caràcter un botó: la Campanya contra el 4t Cinturó, de la qual l'Adenc és pal de paller.

L'assistència de l'Adenc a la manifestació de diumenge trenca amb aquesta línia de treball. Em costa entendre que els mateixos que demanen reunions amb ICV (i amb ERC) per pactar postures comunes en alguns temes l'endemà surtin al carrer a demanar la dimissió d'un conseller d'Iniciativa. Si aquest és el preu de pertànyer a aquest poti poti que és Ecologistes de Catalunya... un preu molt alt em sembla: la pèrdua dels trets distintius de l'entitat.

Altra cosa seria - i m'entristiria profundament - que a l'Adenc s'haguessin imposat les tesis del "quant pitjor millor". Aleshores sí: que dimiteixin Baltasar, Llena i Nadal i que tornin Ramon Espadaler, Josep Grau i Felip Puig. Perquè contra CiU tots vivíem molt millor. O no...